«Les dones iranianes avui treballen més que els homes en la recerca i en la docència universitària»

 Foto: FUOC

Foto: FUOC

07/11/2019
Àngels Doñate
«La meva tesi analitza les estratègies de comunicació que utilitzen les clíniques de fertilitat per a convèncer les dones perquè congelin els seus òvuls per raons socials»
Leila Mohammadi, investigadora del grup GAME de la UOC

 

Leila Mohammadi és un torrent de vida. Alegre i cosmopolita, es va graduar en Traducció i Literatura Anglesa a l'Iran. El 2012 va arribar a Barcelona, amb trenta anys, per cursar un màster. Avui parla un espanyol sorprenentment fluid. Va defensar la seva tesi el 16 de setembre passat a la UOC i actualment és investigadora del grup GAME. Mohammadi, filla de matemàtics i amb experiència professional en el món de la publicitat, és la graduada triada per a fer el discurs de la seva promoció el 30 de novembre a L'Auditori de Barcelona. Parla amb passió del seu Iran, que estima, encara que afirma que tornar no és una opció; també de les seves recerques sobre temes que afecten les dones i de la força de les noves generacions, amb què es troba cada setmana a l'aula com a professora de Negocis Internacionals.

 

Quins estudis vas cursar a la universitat a l'Iran?

Vaig començar estudis de negocis, però vaig descobrir que necessitava dedicar-me a alguna cosa més social. Llavors em vaig passar a Sociologia, però també vaig durar un any, era massa estructurada per a mi. Vaig pensar que el que volia era estudiar a l'estranger i que necessitaria l'anglès, i finalment vaig cursar Traducció i Literatura Anglesa. Però no vaig emigrar immediatament, abans vaig treballar en una agència de publicitat com a creativa. El 2012, amb trenta anys, vaig venir a Barcelona.

Sempre vas voler sortir del teu país?

La idea era estudiar a l'estranger. Sortir i tornar, no quedar-me a fora a viure. Estudiar fora està molt de moda. Ja en l'època de la meva mare o dels meus avis, els iranians anaven a França o als Estats Units per un temps. Més de la meitat dels professors que ensenyen a la universitat han estudiat a l'estranger. Ho penses des de petit, perquè tens la família que surt i en tornar veus que tenen una situació laboral millor. L'any que vaig sortir va començar la sanció dels Estats Units i ja no hi vaig poder tornar. Quan vaig venir a Barcelona, un euro equivalia a mil tomans. En tres mesos, va pujar cinc vegades. I més i més, i avui ja ha pujat tretze vegades. Els que poden, emigren.

Per què vas triar la nostra ciutat? Què hi volies estudiar?

El meu xicot era arquitecte i volia fer un doctorat a la terra de Gaudí. Em va proposar venir, vaig buscar Barcelona a internet i, només per les fotos, me'n vaig enamorar. El problema era l'idioma, però vaig descobrir que aquí la gent sabia anglès. De fet, fins fa un any, que me'n vaig anar a la Universitat de Xile per a una estada de doctorat, no conversava en espanyol. Hi vaig estar tres mesos perquè volia una menció internacional. A Barcelona primer vaig cursar un màster d'Administració d'Empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona i, posteriorment, un màster de Comunicació Social, enfocat a publicitat i màrqueting.

No vas parar i vas començar un doctorat…

Sí, vaig començar a la Universitat Pompeu Fabra, però a segon curs em vaig canviar a la UOC. El grup GAME em va dir que el tema de la meva tesi, Study of the Social Egg Freezing Applying Theories of Raming and Social Domains: From the Communicative Treatment to the Perception, entrava en la seva línia i que la podia fer amb ells. Analitza les estratègies de comunicació que utilitzen les clíniques de fertilitat per a convèncer les dones perquè congelin els seus òvuls per raons socials. No expliquen les contraindicacions ni els problemes, i quan ho fan, intenten convèncer les dones que apostin per aquesta via. Si no ho fan, gairebé les fan sentir malament!

Com definiries la teva experiència a la UOC?

Ha estat increïble, des del primer dia he estat en contacte amb professionals que em podien ajudar, del grup de recerca GAME o d'altres grups. Cada any la UOC dona una beca a deu o quinze estudiants de doctorat de camps diferents, els quals, encara que no poden prestar-te una ajuda directa en el teu camp, sí que es converteixen en un suport imprescindible emocionalment i personalment. En aquesta universitat, accedir a la gent és molt fàcil. Escrius un correu electrònic o truques per telèfon i et contesten. Així estableixes un altre tipus de relació amb els professors, més propera.

I avui ets investigadora…

Vaig llegir la meva tesi el 16 de setembre i vaig obtenir un cum laude. A la UOC, si tens cum laude pots sol·licitar un quart any. Estic treballant en dos projectes grans de GAME. Són molt interessants, però encara no hi he entrat a fons. Un està relacionat amb les dones, cosa que m'encanta, i tracta de l'assistència a dones en situacions perilloses. L'altre és sobre ensenyament i mitjans per als joves.

Et planteges tornar a l'Iran?

Al final d'aquest any he de buscar altres oportunitats. Tornar a l'Iran no és una opció. Estic pensant a sol·licitar la beca Juan de la Cierva per a continuar fent recerca. O a ser professora. Ara imparteixo un curs a la Universitat Pompeu Fabra, a l'Escola d'Estudis Internacionals. És genial estar amb una altra generació i aprendre'n. És una sensació molt bona quan ensenyes el que saps als que venen després. És un intercanvi fructífer.

Com és el nivell d'educació al teu país?

És molt alt, tant a l'escola com a la universitat, però centrat només en la teoria. S'aprenen poques coses pràctiques. L'única cosa que importa és estudiar sempre i molt intensament. Si no tens l'habilitat de fer-ho, et quedes fora, ets un fracassat o acabes amb depressió. Però no tothom és així, hi ha gent a qui li costa més o que potser és més creativa o que prefereix uns estudis més pràctics. Allà estudiar és una cosa molt seriosa. La gent no riu. Sembla que estiguin fent un treball tan important..., això no m'agrada. El més prestigiós és ser enginyer o metge.

És fàcil accedir a l'ensenyament?

Sí. L'escola és gratuïta. I pel que fa a la universitat, en tenim de tres tipus: la pública, amb un examen d'entrada molt difícil i per al qual et pressionen molt; és gratis i a més et paguen tots les despeses de manutenció. Després hi ha la privada, en la qual la competició no és per entrar-hi però sí per obtenir plaça en el que tu vulguis; d'entrar, entra tothom. I després hi ha un tercer tipus, de col·laboració publicoprivada, té més prestigi i el certificat val més que el de la privada.

I per a les dones?

Avui poden accedir a qualsevol carrera. Antigament, en l'època de la meva mare, n'hi havia algunes que no les podien estudiar, com l'especialitat de mecànica o la d'electricitat d'enginyeria, perquè després no podien treballar en aquest camp. Ara poden treballar en qualsevol camp. Poden, però pot ser que no vulguin, la societat de vegades... És per això que algunes iranianes estudien enginyeria i se'n van a un altre país a treballar, ho fan amb amics o munten el seu propi negoci. Treballar en una gran empresa amb centenars d'homes o en una empresa pública no resulta còmode.

Quina és la seva presència a la universitat?

Les dones avui treballen més que els homes en la recerca i en la docència universitària. També hi ha més dones estudiants en aquests camps. La situació econòmica és difícil i els homes se'n van al mercat laboral. Pensa que, legalment, l'home és el que ha d'assumir les despeses. Encara avui una dona pot treballar i guanyar diners, però aquests diners són per a ella. Si vol se'ls gasta en menjar o en la família, però si no vol, no. És cert que últimament s'han de sumar dos sous per a viure.

Creus que tenim coses en comú?

Sí! Al principi, vaig pensar que com que Espanya va tenir tanta relació amb la cultura àrab, que a l'Iran també hi és present des de fa molts segles..., vaig pensar que trobaria una influència comuna entre les dues cultures. I així ha estat. La gent és més càlida i acollidora que en altres països. El poble iranià també ho és, encara que per qüestions de religió i política ara algunes coses han canviat. Moltes coses estan prohibides o no estan ben vistes culturalment. Vivim en una república islàmica: una dona no parla amb un home que no coneix, t'has de cobrir el cabell i el cos, no pots beure. Som semblants a la gent d'aquí, encara que avui dia en la nostra societat no ens podem comportar de manera diferent a com t'ho dicten. No obstant això, hi ha un grup molt gran de persones que no volen viure així.

Es pot viure al marge?

A l'Iran, com que moltes coses estan prohibides en públic, tot passa en privat. A casa vivim igual que aquí. Almenys el grup de gent amb qui jo em moc. Jo surto al carrer, però només em cobreixo el cabell amb un mocador i de colors, com altres amigues o familiars. Així mostrem que som diferents, però dins del marc de dret perquè complim el mínim estrictament. Altres dones surten completament cobertes. Hi ha un grup, de no poques persones, que inclou gent diferent. I el menjar em fascina! No el tenim en comú, tret de la paella sense porc, però que bo que és tot! Sabies que el safrà es cultiva a l'Iran?

Enllaços relacionats