«Sense pressió i implicació social, les declaracions d'emergència climàtica corren el risc de convertir-se en mers discursos»

 Foto: UOC

Foto: UOC

20/09/2019
Juan Antonio Sanz
Mar Grau Satorras, investigadora del Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global de la UOC

 

El proper 27 de setembre se celebra a tot el món la Vaga Mundial pel Clima, que té per objectiu exigir als governs mesures efectives davant de l'emergència climàtica. Quan ens acostem a aquesta «hora zero» en què només la transformació d'hàbits humans i de pràctiques econòmiques garantirà la supervivència, la investigadora Mar Grau Satorras, experta en polítiques urbanes d'adaptació i resiliència davant del canvi climàtic, subratlla el paper que les ciutats tindran davant del desafiament de l'emergència climàtica. Segons recalca la investigadora, en el canvi de model climàtic s'ha de garantir l'accés de la ciutadania a la presa de decisions.

 

Quines mesures a curt i mitjà termini poden prendre els governs per a alentir el canvi climàtic que no es quedin amb una mera declaració d’intencions?

Aplicar i desenvolupar la normativa existent seria un primer pas. Per exemple, en el cas de Catalunya tenim aprovada una llei de canvi climàtic pionera, però amb pocs recursos i amb eines de governança i transparència encara en construcció (com la Taula Social del Canvi Climàtic). També hi ha altres casos, com el Pla nacional d'adaptació al canvi climàtic, aprovat el 2006 pel Ministeri de Medi Ambient. En el seu últim informe d'avaluació, s'apunta a la necessitat de dotar suficientment de recursos la implementació del Pla i de clarificar el pressupost destinat a cadascuna de les mesures.

El segon pas és marcar objectius més ambiciosos que els actuals que accelerin i promoguin una veritable transició socioambiental, com ara una aposta cent per cent per les energies renovables o reduir a zero les emissions d'efecte hivernacle. Per descomptat, en tots aquests processos de canvi de model s'ha de garantir l'accés de la ciutadania a la presa de decisions.

Quin paper poden exercir les ciutats en la sostenibilitat climàtica quan en realitat són un dels focus principals de pol·lució ambiental?

Ens podem preguntar si les ciutats són part del problema o part de la solució. Però si anem més enllà del que és dicotòmic, ens adonem que les ciutats no són un ens homogeni, sinó un espai de conflicte i de (in)justícia ambiental amb un potencial enorme. D'una banda, a més de polítiques urbanes que podrien arribar a ser ambicioses i efectives, la mateixa ciutadania experimenta quotidianament i col·lectivament amb el canvi climàtic i contra el canvi climàtic. Precisament en el marc del projecte de recerca ResCities, finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, estem identificant aquestes iniciatives socials sovint invisibilitzades i que treballen des de baix per construir resiliència urbana enfront del canvi climàtic. D'altra banda, és a les ciutats del nord global on trobem la seu dels principals responsables causants del canvi climàtic. O com l'investigador Dario Kenner recentment els anomena de manera provocadora: l'elit contaminant (the polluter elite). Així, doncs, les ciutats tindran un paper fonamental davant del desafiament del canvi climàtic.

De cara a una vaga global pel clima no sembla pas tan difícil, en principi, convocar marxes i mobilitzacions als carrers de les principals ciutats del món. Però tindrà èxit aquesta mateixa convocatòria d'una vaga de consum sense mòbils i ordinadors?

La vaga global pel clima prevista per al divendres 27 de setembre, igual que les accions de la setmana prèvia, precisament preveu convocar marxes i mobilitzacions en nombrosos pobles i ciutats. L'aturada es pot estendre i anar des del clàssic espai laboral o estudiantil fins al consum o, com en el cas de la vaga feminista, l'àmbit de l'atenció i les cures. Donar protagonisme al consum té sentit en la mesura que qüestiona el model econòmic actual i la seva contribució a l'escalfament global.

Dins de les empreses, com poden prendre consciència els treballadors d'aquesta lluita global contra els efectes del canvi climàtic?

S'està popularitzant el concepte de «transició justa», és a dir, que minimitzi els impactes de l'acció climàtica sobre les persones treballadores i vulnerables, i garanteixi alhora emissions baixes i llocs de treball dignes. Per exemple, una de les demandes dels promotors de la transició justa és incloure en els plans de canvi climàtic una avaluació de l'impacte laboral que permeti pronosticar quin tipus de llocs de treball es generaran i de quina qualitat.

Tan malament està la situació al món?

Des de finals dels anys cinquanta l'Observatori Mauna Loa registra l'evolució de la concentració de diòxid de carboni i, efectivament, la corba no ha deixat d'augmentar. Però si ampliem la perspectiva temporal i tenim en compte el període industrial, la fotografia encara és més nítida. Com assenyala el cinquè informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per la seva sigla en anglès), la concentració ha passat de 278 ppm el 1750 a 390 ppm el 2011. Si, a més del canvi climàtic, també tenim en compte els canvis en els usos del sòl (com ara la desforestació), el consum d'aigua o la contaminació, s'engloba en un canvi ambiental global sense precedents. És per això que alguns científics utilitzen el terme Antropocè per a referir-se a la nova època en què la principal força geològica és la humanitat.

Com es pot plasmar l'«emergència climàtica» en polítiques municipals de les ciutats del primer món, és a dir, les que produeixen més deixalles?

Les ciutats del nord global poden i han de desenvolupar polítiques per als seus habitants i amb els seus habitants que dotin de contingut les declaracions d'emergència climàtica. Com deia abans, és estèril partir de la contradicció entre ser el problema (produir massa deixalles) o la solució (liderar la lluita contra l'emergència climàtica), sinó que s'ha de reconèixer la complexitat urbana i actuar en conseqüència.

Així mateix, les declaracions d'emergència climàtica, sense pressió i implicació social, corren el risc de quedar-se en el terreny discursiu. Ja tenim l'experiència de les cimeres sobre canvi climàtic, com la 15a. Conferència de l'ONU a Copenhaguen (COP15 2009), en què les expectatives dipositades i reflectides a la campanya Hopenhagen (hope significa 'esperança') van quedar frustrades en la pràctica. Un element clau és que les polítiques de canvi climàtic passin a ser transversals i aportin cobeneficis per a tota la població. Per exemple, garantir l'accés universal als subministraments bàsics. El compromís de pobresa energètica zero és alhora una estratègia per a viure dignament i una mesura d'adaptació a alguns dels efectes del canvi climàtic. De la mateixa manera, garantir l'accés a les zones verdes o a instal·lacions climatitzades en tots els barris també permet  generar i democratitzar la xarxa de refugis climàtics per a episodis com les onades de calor.

La mobilització sobre els efectes del canvi climàtic té entre els seus principals protagonistes els estudiants de tot el món. Quina aportació poden fer les universitats a aquest moviment?

En la meva opinió, les universitats tenen un paper triple. Primer, estudiants, treballadors i òrgans de govern poden tenir un paper actiu, declarant també l'emergència climàtica i sumant-se a les mobilitzacions. Es poden implantar canvis en àmbits com la mobilitat fins a les seus universitàries, el consum de materials, energia i altres recursos per la comunitat universitària, els desplaçaments a congressos internacionals, etc. Segon, les universitats són un espai de debat i reflexió per a repensar críticament com aproximar-nos al problema, detectar falses solucions i plantejar alternatives. Finalment, els plans d'estudi han d'estar oberts als canvis i demandes de la societat. Hem de facilitar que els estudiants adquireixin competències per a treballar en entorns multidisciplinaris.

Es necessiten figures carismàtiques (i mediàtiques) en aquest moviment mundial, com passa amb el cas de Greta Thunberg? No comporta aquest exemple una mediatització excessiva de la lluita social contra el canvi climàtic?

Ja fa uns anys, una de les coautores de l'informe de l'IPCC ens va comentar que el risc que corria el canvi climàtic és que deixés de ser un repte en l'agenda pública i passés a ser considerat un problema crònic sense solució. En altres paraules, la percepció del problema és clau a l'hora de construir (i exigir) solucions. Per això, benvingudes siguin les múltiples Gretas que s'han sentit interpel·lades arreu del món, que expliquen com es viu el canvi climàtic des de les seves diferents realitats i que es plantegen com hi poden incidir.

Com poden les xarxes socials contribuir de manera efectiva, i sense caure en la relativització i la banalitat, a aquesta lluita? Com es poden fer sentir els joves en aquest context?

Les xarxes socials tenen un potencial enorme, però alhora corren el risc de difondre missatges alarmistes o desinformats (notícies falses o fake news) sobre el canvi climàtic. Per exemple, en un context d'inundacions desastroses com les de les últimes setmanes s'ha de ser caut a l'hora d'atribuir-les al canvi climàtic. Tampoc no es tracta només de contrastar les opinions de persones expertes, sinó que les xarxes permeten posar altaveu a un altre tipus d'informants: els experts locals que conviuen diàriament amb els efectes del canvi climàtic. Pel que fa al moviment de joves que dona suport a l'últim cicle de mobilitzacions pel clima, en les properes setmanes veurem quina és la seva capacitat de traslladar al carrer i als cercles de poder les seves demandes, canalitzades fins ara majoritàriament per les xarxes socials.